Andorra Empresas

... “El tema d'assenyalar als culpables ha estat en la ment de moltes persones”, afirmava el degà de Wharton, Thomas S. Robertson,en presentar el panell “Responsability and the Financial Crisi of 2008”. Tots els intents per determinar qui o què va causar la crisi econòmica global solen incloure una llarga llista de sospitosos: la Reserva Federal, els reguladors governamentals, les agències de qualificació creditícia, la SEC (Securities and Exchange Commission), les entitats que van concedir crèdits subprimi i també els que els van demanar. Fins i tot les escoles d'empresa s'han vist darrere del dit acusador. “Independentment de què tinguin alguna responsabilitat o no, tenim l'obligació de respondre a la següent qüestió: I després d'això, cap a on ens adrecem?”.

Els professors de Wharton i de la Universitat de Pennsilvània que van participar en el panell no van dubtar a repartir responsabilitats. Els possibles culpables identificats han inclòs des dels desequilibris globals de capital fins a les obsoletes estructures reguladores. Alguns tiraven la culpa al sector privat i a l'avarícia de Wall Street mentre una altra sostenien que en realitat al govern no es li havia responsabilitzat per les seves errades. Tal vegada l'única cosa en el que tots estaven d'acord era que no existien solucions senzilles. La simplificació en excés de problemes complexos és una cosa molt perillosa - advertien alguns -, i podria haver contribuït en sí mateixa a la crisi.

Segons el professor de Finances de Wharton, Franklin Allen, no s'han estudiat bé les causes reals de la crisi financera, que en la seva opinió té el seu origen en una política monetària massa flexible i en els desequilibris globals de capital. “El sector públic ha fet un bon treball tirant la culpa al sector privat”, afirma. “Així, existeix per exemple molt debat sobre la protecció dels consumidors, però no sobre la Reserva Federal… amb prou feines es parla de reformar el sistema financer global”.

Tots els intents per determinar qui o què va causar la crisi econòmica global solen incloure una llarga llista de sospitosos

La causa immediata de la crisi clarament va ser la bombolla immobiliària, deia Allen. Des de 1890 a 1996 els preus reals de la vivenda van créixer un 27%, mentre que entre 1996 i 2009 van augmentar un 92%. “Gairebé el triple. I aquest és el problema”. La qüestió més important és què va ser el que va causar la bombolla. En opinió d'Allen, no s'ha de tirar la culpa a les hipoteques subprimi, ja que altres països sense aquest tipus d'hipoteques també van patir les seves pròpies bombolles immobiliàries. El problema més aviat va ser que la Reserva Federal va mantenir els tipus d'interès massa baixos durant massa temps i els desequilibris en els fluxos globals de capital van permetre a gent demanar prestades grans quantitats a baixos tipus. “L'arbitratge es va convertir en alguna cosa molt atractiva per demanar prestats diners i adquirir cases”, deia Allen.

Per explicar els desequilibris globals, Allen es remuntava als acords Bretton Woods de 1944 i la crisi financera asiàtica de 1997. Des que Bretton Woods va suavitzar els conflictes financers després de la Segona Guerra Mundial, el sistema financer mundial ha estat dominat pels Estats units i Europa. En conseqüència, quan es va desencadenar la seva crisi financera el 1997, Àsia tenia molt poca representació en el Fons Monetari Internacional. Incapaços d'aconseguir els préstecs que necessitaven durant la crisi, posteriorment els països asiàtics van acumular 4 bilions de dòlars en estalvi en forma de divises estrangeres, diners que va acabar invertint-se en deute nord-americà i contribuint al desastre immobiliari.
Els Estats units ara és el país que més diners demana prestat al món, assenyalava el professor de Gestió de Wharton, Mauro F. Guillén, que també considera els desequilibris globals de capital com una de les causes de la crisi. Guillén sostenia que la crisi “hauria de veure-se en un context més ampli, tenint en compte el que està passant al món”. Per exemple, des d'un punt de vista regulador, un dels factors que van contribuir a la crisi va ser la dura competència entre els mercats financers de Londres i Nova York per relaxar les seves regulacions, una cosa que Guillén denomina “carrera cap a mínims” en termes reguladors. Londres va començar a competir agressivament els 80 perquè les firmes financeres tornessin a Anglaterra. Els Estats units va respondre suavitzant la seva regulació financera els 90 i revocant el 1999 la Llei Glass-Steagall, una llei que datava de l'era de la Gran Depressió i que prohibia als bancs comercials realitzar activitats mateixes de la banca d'inversió. Però als Estats units la flexibilització legislativa no incloïa reforma alguna de la seva estructura reguladora, que seguia sent un potpurrí d'agències heretades de la Gran Depressió. El resultat va ser la “fragmentació reguladora”, explicava Guillén. “Cap agència gaudia d'una visió de 360 graus”.

L'autoseleccionat grup de Wall Street. Larry Zicklin, professor d'Ètica Empresarial de l'Escola Stern de la Universitat de Nova York i membre sènior de Wharton, va adoptar un enfocament diferent de la crisi, tirant la culpa a Wall Street i al sector privat a parts iguals. “En la meva opinió, l'avarícia es va posar per damunt de la diligència deguda”, deia Zicklin, el qual assenyalava que els sistemes d'incentius van acabar fora de control. “Wall Street és un grup d'autoseleccionats-vos. Qui va a Wall Street? La gent que vol ser rica”. Mentre es va poder guanyar diners al mercat immobiliari es va permetre el palanquejament. Les cases es venien a gent que no podia permetre-se-les; es suposava que els preus seguirien pujant. “El més important era la remuneració; el risc ni s'esmentava”, comentava Zicklin. “Les grans firmes com Lehman es van oblidar de qui eren i què havien de fer suposadament”.
Tal vegada l'avarícia hagi jugat un paper important en la crisi, però centrar-se massa en les retribucions dels cobdiciosos executius” simplement distreu l'atenció dels temes més seriosos, sostenia la professora de Dret i Ètica Empresarial Diana C. Robertson. “Tenim suficient evidència empírica com per a suggerir que els paquets retributius dels executius van conduir a una adopció excessiva de riscos, tal com es sol sostenir? Seguiríem tenint una crisi financera si els esquemes retributius haguessin estat diferents? És difícil saber-ho. No hagués estat millor centrar-se en el mateix risc, en el palanquejament, en els models utilitzats i en les responsabilitats? Si canviem els esquemes retributius sense canviar tot això probablement acabaríem en una altra crisi financera.

Pel que fa al debat sector públic-sector privat, “la crisi financera revela una curiosa asimetria de les nostres respostes a Wall Street i al govern ”, explicava la professora de Dret i Ètica Empresarial de Wharton, Amy Sepinwall. “Ambdós han fracassat estrepitosament, però en el cas de Wall Street, el fracàs es considera una errada esperada, mentre en el cas del govern es considera una desastrosa decepció”.

Sepinwall suggeria que els inversors individuals són tan responsables de la crisi com Wall Street. “El negoci de Wall Street consisteix a exposar-se als riscos, i Wall Street està en aquest negoci perquè els inversors en general se l'han encarregat”, deia Sepinwall. “Els individus prefereixen gastar en comptes de consumir, i en conseqüència demanden aquesta espècie d'alquímia financera que pot transformar casa teva en un caixer virtual, o els teus modestos estalvis en un matalàs fiscal que poden proporcionar-te una confortable i afluixa jubilació. Els gestors de fons estan disposats a fer-ho… El risc per tant és el preu inevitable de la nostra preferència pel plaer davant el treball, pel consum davant l'estalvi”.

print top

Com treballar pel teu comptesi ets... dissenyador gràfic, dissenyador d'interiors, advocat, periodista, enginyer industrial o arquitecte

Cada professió és diferent i a l'hora de treballar com autònom o free-llanci cal conèixer les seves peculiaritats. Tot i així, abans d'entrar en detall una a una, serà interessant tenir en compte algunes recomanacions generals.

1. Elegir adequadament la formació. En professions, com per exemple advocat, enginyer o arquitecte, és evident que es requereixen estudis universitaris, però en altres com dissenyador gràfic o d'interiors no està tan clar. Cal assessorar-se bé perquè un curs d'unes poques hores no és suficient.

2. Adquirir experiència. La universitat prepara tècnicament, però abans detreballar pel seu compte convé fer-ho per compte d'un altre. En algunes professions seran suficients un parell d'anys o menys, en altres fan falta fins a cinc, si pot ser en diferents empreses d'Espanya i l'estranger.

3. Buscar socis o compartir el despatx professional. Així es reparteix el risc, la inversió en tecnologia i les despeses del local. L'ideal és un equip de dos o tres persones de disciplines complementàries, per exemple, un arquitecte amb un dissenyador d'interiors o un il·lustrador amb un dissenyador gràfic. Junts podran compartir projectes i clients.

4. Constituir l'empresa. No és la cosa més difícil, a vegades n'hi ha prou amb donar-se d'alta com autònom i començar a treballar. En totes les comunitats hi ha programes de suport a la creació d'empreses que orienten gratuïtament sobre els tràmits a seguir i l'accés a crèdits tous.

5. Dotar-se d'una mínima infraestructura. Cada professió és diferent, encara que en general la inversió en tecnologia, impostos, local, mobiliari i material d'oficina rondarà els sis mil euros durant el primer any (un milió de pessetes).

[ Aconseguir clients ]

Tot l'anterior és imprescindible, però no servirà de res si no conseguimos clients. El primer per arribar a ells és conèixer-los. Cal estudiar el mercat i descobrir què estan disposats a comprar, quina és la nostra competència i com podem diferenciar-nos d'ella per fer-nos un forat en el sector.

No fa falta un estudi de mercat exhaustiu, però sí una bona aproximació per prendre decisions com: el tipus de serveis que anem a oferir, a quin sector de clients ens n'anem a dirigir i on anem a ubicar el nostre negoci per donar-los el millor servei. Però, com fer clients? Podem:

Realitzar mailings. En les cambres de comerç es poden aconseguir a bon preu llistats d'empreses classificades per sectors i activitats. Altres fonts són les pàgines grogues, Internet i les guies dels expositors que assisteixen a fires i congressos. Deurem enviar-los un fullet o catàleg atractiu amb els nostres serveis i realitzar després un seguiment telefònic.

Acudir al nostre col·legi, gremi o associació professional. Moltes empreses i particulars es dirigeixen a ells per encarregar-los treballs. També és bona idea donar-se a conèixer en els que estiguin relacionats amb la nostra especialitat per veure si algun associat necessita un col·laborador, i fins i tot impartir algun seminari o fer presentacions dels nostres serveis.

Activar la xarxa de contactes personals. Mai està de més lliurar a familiars, amics i coneguts la nostra targeta i un fullet amb els serveis que oferim. Així s'acordaran de nosaltres quan algú del seu entorn busqui un professional liberal.

Acudir als ajuntaments. Si ens hem instal·lat en un poble deurem dirigir-nos al consistori i facilitar les nostres dades professionals. És habitual que els empresaris i ciutadans de les localitats petites es dirigeixin a l'ajuntament per demanar llistats de serveis, inclosos els que ofereixen els professionals liberals de la zona.

Presentar-nos a concursos públics. Són una bona opció per a professions com la d'arquitecte.
Posar anuncis. Amb pocs diners es pot fer publicitat en mitjans locals, revistes especialitzades del sector on treballem, Internet i les pàgines grogues.

Totes aquestes estratègies són vàlides per a la majoria de professionals liberals encara que alguns, com els advocats, només utilitzen algunes d'elles.

(M. Ramírez – Laboris.net)

print top